El Pa Beneït

De petits, els nostres pares ens portaven moltes nits de juliol al Vendrell, per veure les diferents festes del Pa Beneït que se celebren a tots els veïnats d’aquella acollidora vila, capital del Baix Penedès. Sota el nom de Pa Beneït s’amaga l’excusa perquè els veïns de cert carrer o barri es puguin reunir al carrer, al voltant d’un sopar i d’unes ballaruques. Pel que he comprovat, aquest seguit de festes es van succeint durant les primeres setmanes de juliol, un dia a cada carrer o barri, tot un rosari que engalana popularment la fresca nit estiuenca. La festa consta també de

A certa hora de la fosca, els veïns cremen una mena de falla, en la qual unes figures de cartró hi representen, amb molt d’encert i d’ironia, aquelles problemàtiques i històries del carrer i de la vila. Aquesta ironia i sarcasme, les apropa a les conegudes falles valencianes, però les del Vendrell s’allunyen de l’estridència de les de la ciutat del Túria, sense casals de ties Consuelo i Amparo, i amb poca orxata amb fartons. Al Baix Penedès, el senzill cartró pintat substitueix el ninot valencià d’estil Betty Boop. Però tant les unes, com les altres, sense cap mena d’excepció, acaben la seva efímera vida amb la intervenció del foc destructor. La flama s’endu allò denunciable que separa els vilatans. Amb el consum de la crítica, tot queda purificat.

No tinc prou informació dels orígens del Pa Beneït, però amb el vist durant tots aquests anys, en puc extreure que es tracta d’una comunió veïnal, tot un ritual, amb la falla, amb la qual es llimen les diferències, els malentesos, possibles picabaralles, i tot tipus de tafaneries. El foc que crema el ninot, purifica allò negatiu i aporta, un altre cicle, que comença amb el sopar comunitari al carrer, colofó de la nit. Un sopar que se celebra després de la cremada de les diferències, representades a la falla.

Aquesta reunió veïnal i festa deu tenir el seu origen en algun ritual agrari. Diuen que abans se celebrava pel Corpus, un moment cabdal per a la maduració del blat. Sé que el Baix Penedès és una comarca raïmera, però de ben segur que pels seus camps també s’hi sembraven cereals. En l’actualitat, la festa té lloc després del solstici d’estiu, durant el mes de juliol, quan el blat ja s’ha segat i la vinya marca el començament de la maduració del raïm, verdader manà d’aquest terrer català. Quina millor maduració simbòlica pot tenir el raïm o el blat, si no és en un clima de cordialitat social. El foc que crema, i purifica, arrana les enveges, els enganys i les coses dolentes que poden fer trontollar la comunitat: desbrossa les males herbes i les deixalles, i deixa el camp –la societat en aquest cas- net per a una nova sembrada.

Abans de tot això, durant el dia, una desfilada reuneix nois i noies que recorren, en parelles i engalanats, els carrers del veïnat amb una coca ensucrada, la qual després es repartirà entre els portants. Aquest emparellament, unit al ritual agrari, podria estar relacionat amb un de caràcter nupcial. Tot i això, la coca està feta d’un producte, la farina, que és fruit del blat. Amb el cereal, el fruit de la terra, es fa la coca, que es passejada per una parella de solters, els quals "hauran" de formar una família, plantar una llavor i tenir un fruit. Ja tenim el cicle complet.

Amb els pares, de petits, ens miràvem embadalits aquesta festa, capaç de reunir gent ben diferent, amb un sol nexe, viure en un mateix veïnat. Quina convivència i amb les falles, quina autocrítica.

Pau Casals i Sant Salvador

Ara que s'apropa la canícula, l'incansable Ajuntament del Vendrell ofereix als habitants de la zona, tants els de tot l'any, com els estiuejants, un festival de música clàssica, el Pau Casals. El lligam del músic amb la seva vila nadiua no s'ha limitat amb la musealització de la casa nadiua, situada al centre urbà del Vendrell, i de la d'estiueig, emmarcada prop del mar, a la barriada marítima de Sant Salvador: Pau Casals és tot un símbol del Vendrell i del Baix Penedès, i com no, de Catalunya sencera.

La casa d'estiueig, la vil·la Pau Casals, obra de l'arquitecte Antoni Puig i Cairalt, està a tocar de la sorra de la platja, només la separa un contemporani passeig marítim, corredor de gent endiumenjada que per les vesprades caminen amb la cridòria de la canalla d'acompanyament acústic. Dins del recinte de la casa, un petit restaurant a la fresca ens endinsa al jardí, tot ordenat, amb cert regust noucentista, que ens retorna a les èpoques de descans del geni Casals, arran del mar, de quan la platja era sinònim de solitud i no de munió i gentada.

A l'altra banda de la casa, travessant l'avinguda, hi trobem una plaça enjardinada, de nom Johann Sebastià Bach, presidida per per un conjunt de clops i una escultura de Subirachs, que representa el compositor barroc. La frescor de la gespa del jardí convida l'estiuejant a escoltar alguna fuga. Al costat, hi trobem l'auditori, en el qual hi té lloc el festival.

Aquest entorn cultural constitueix un bon complement al fidel turisme de sol i platja de la zona. En propers posts us parlaré d'altres alternatives culturals que ofereix l'Ajuntament del Vendrell.

El camí escapçat

El Bus Exprés dibuixa una nova nota de color llampant a una ruta que transcorre en sa major part per l’obac d’Andorra la Vella. La creació de la línia de transport públic s’acompanyà amb la inauguració d’un nou tram de carretera i la refecció de molts d’altres, amb eixamplaments, portals indicatius, semàfors, rotondes i nous carrils. Aquesta construcció i modelatge comportà també la desaparició d’alguns trams del camí ral que sortia del pont de la Margineda i pujava, vorejant la Valira, camí d’Escaldes.

Damunt del Bús Exprés encara és fàcil reconèixer la fisonomia desdentegada d’algun tros del vell camí, amb els murs mig enrunats i sense ús, i amb les males herbes i esbarzeres enfilant fins els cors de les pedres de les feixes. Pel camí ral, abans hi passaven els matxos i els antics homes del país, amb la cara curtida pel sol i el gel; ara, en els pocs trams practicables que encara s’allunyen de la ruta dels cotxes, hi passa algun despistat excursionista que vol allunyar-se del brogit dels autos i del soroll de la ciutat.

De fet, el seu recorregut ha quedat trencat, escapçat, però pràcticament ningú ja hi passava. Només el record dels bedolls i dels roures, sembla encara donar ombra al passat, al silenci i a la tranquil·litat d’un temps no gaire remot, on la pressa i els nervis semblaven proscrits de la llei.

Avui, el Bus Exprés traça la nova ruta, ràpida i senzilla, entre les restes de l’antic i vell camí de l’Andorra dels pares dels nostres padrins, la que no coneixia el motor, ni la fressa de les naus industrials que han crescut com bolets damunt de bancals i prats. En l’actualitat, l’asfalt i les rodes substitueixen, amb la carretera, aquells camins que només trepitjaven els feixucs esclops, carregats de pena i parsimònia. De fet, el camió treu el lloc al ramat que peixia pels entorns, però l’ombra dels roures, és la mateixa. Si els arbres poguessin parlar, estendrien molta saviesa als humans.

Sempre, quan agafo el modern Bus Exprés, compto els trams del camí que encara queden dempeus i com no, penso en els que reposen sota del quitrà, lluint una nova cara, procurant comunicar i enllaçar la vellúria amb la modernitat del segle XXI.

Com un nou traginer, el Bus Exprés tranquil·litza i assossega, convertint qualsevol anada i vinguda cap a Sant Julià, en un viatge curt, parsimoniós i diferent. Contemplar el riu Valira, els clops que el voren, els verns que l’amanyaguen, quin delit més tranquil·litzador. Prop, conviuen alguns nous edificis, naus, aparcaments de camions, noves senyes de la identitat d’aquesta terra altiva, que sembla reptar el cel amb les seves muntanyes.

Mentre el Bus Exprés puja o baixa per la nova ruta, les traces del passat que no han estat soterrades ni escapçades, romanen mudes, admirant el nou mitjà de transport que, desafiant el brogit dels automòbils i la remor dels camions, condueix gentades de passants, uns nous viatgers que ignoren el record d’aquests esbossos enrunats de camins, farcits de verd.
Lluny, el campanar enturonat de Sant Vicenç d’Enclar contempla altiu el nou transport públic, mentre persisteix encara, el record de la vellúria i de l’antic camí, que resisteix a morir.

Aquest petit relat va ser presentat al concurs Literatura Express, que el Govern d'Andorra va organitzar durant el mes d'abril. Tot i no ser cap de les obres premiades i guardonades, mereix que els lectors i els internautes el coneguin, per aquest motiu el publico al Propense.