Perill! Bicicletes!

El carril bici, el bícing, la Vickie i la Cristina, constitueixen una de les noves característiques de Barcelona, l’antiga capital de Catalunya i la nova del Mediterrani i de la multiculturalitat. Avui, el fet de sortir de casa converteix la senyora que du el carret de la compra, en una mena de suïcida disposada a perdre la salut física pel bé de la família i dels seus païdors: les bicicletes passen per tot arreu, la gent les reverencia enmig de la vorera, el “cling cling” és l’alarma als vianants, i algun avís malcarat del ciclista, una mostra d’identitat urbana... La immunitat de les dues rodes està assegurada. L'aspecte de la ciutat ha canviat amb tantes bicicletes, però els carrers de Barcelona lluny de semblar els de les urbs holandeses, guarden més semblança amb els d'una ciutat pakistanesa, caòtics i desordenats.

L'espai urbà té uns usos, els uns reservats al automòbils, de dues i quatre rodes, d’altres als pobres vianants i uns darrers a les bicicletes, la nova cara “civilitzada” de l’entramat viari. Tot i aquest ordre i aquesta normalitat, hi ha espais, com les voreres, que han estat envaïts per les bicicletes, la causa, una normativa municipal poc clara, que de tan bon rotllo, fa figa al legislar amb els pedals: les dues rodes encadenades poden passar per voreres de totes les amplades, i aquí no passa res. Aquest greuge sembla silenciat per la correcció política: la gent no gosa cridar contra l’ecologia de la bicicleta, però tampoc contra la invasió de l’espai dels vianants. Una cosa no treu l’altra, el respecte al medi ambient i el transport sostenible ha de passar pel dels espais vials dels transeünts.

Si tot va bé, la Vickie i la Cristina, l’any vinent, agafaran les maletes i se n’aniran de vacances en un vol de baix cost. D’aquesta manera, Barcelona tornarà a ser la capital de Catalunya i una ciutat amb cap i peus.

La Betlem valenciana

L’església de Betlem s’aixeca enmig de les Rambles de la ciutat comtal, entaforada entre el Raval i els plataners, prop dels quioscos de diaris i cartells de la Sagrada Família, i al costat de les parades d’ocellaires i de flors. El temple, que respon al més pur disseny del barroc, deu el seu aspecte actual, amb les parets arrebossades amb ciment, a les obres de reconstrucció que s’hi dugueren a terme després de la Guerra dels Tres Anys. La febrada revolucionària anarquista n’incendià tot l’interior, n’esfondrà el sostre i convertí en cendra tots els seus mobles, objectes de culte, i altars.

Anys abans d’aquesta tragèdia, aquesta parròquia barcelonina acollí el bateig del aleshores infantó Daniel Cardona i Civit, que més endavant fou el màxim dirigent de l’organització separatista Nosaltres Sols, bressol del Front Nacional de Catalunya i de l’independentisme català de la postguerra.

L’església, en l’actualitat d’aspecte interior buit i vetust, no gaire apropiat per un temple barroc, ha intentat recuperar allò que el foc rostí, per exemple, un altar que resulta força curiós, i indicat amb un petit rètol en espanyol, es tracta del dedicat a la Mare de Déu dels Desamparats, la famosa Geperudeta, la patrona de la ciutat de València, capital d’un antic regne, ja desaparegut, poblat majoritàriament per catalans, bressol del renaixement cultural baixmedieval a la Corona d’Aragó i antic espill mediterrani de la cultura antiga recuperada. Avui, totes aquestes paraules i mots afalagadors adreçats a la ciutat de València, poc ressò tenen, sobretot quans ens assabentem que del Túria estant, es menja de fa anys un plat agre i de mal pair, cuit en terres castellanes, i cobrat amb propines de vestits i rellotges.

Bé, tornem amb la Geperudeta, curiós és que Barcelona aplegui un altar dedicat a una Marededéu d’una ciutat germana, avui enemistada. Potser, quan s’hi bastí el primitiu altar, el que cremaren en la darrera guerra, la germanor deuria existir en la mentalitat de molts valencians. Desconec que a València en tinguin un dedicat a Santa Eulàlia, a la Mercè o a Montserrat, no ho sé. En cas d’haver-n’hi un, suposo que la bogeria del blau no seria capaç d’emular els anarquistes. O pot ser sí. No ho sé.

Fora, a les Rambles, el silenci de la Geperudeta es trenca pel turisme de Vickie, Cristina i Barcelona, la que tots coneixem, la del brogit de la gentada, les corredisses dels carteristes, les botigues de records i els restaurants de Kebap.

Sant Agustí Nou o del Raval

Perduda enmig del Raval, l’església de Sant Agustí sembla una immensa mola de pedra treta d’una caserna militar, la seva façana principal, inacabada, amb el seu pòrtic de columnes i presidida per un vetust escut borbònic, ens dóna la benvinguda. La porxada obre el pas a l’interior del temple als feligresos multiculturals del barri i als pocs turistes que s’hi volen endinsar.

A casa nostra, la Renaixença, creada per una burgesia barcelonina delerosa d’historiar el país, en fixà la creació a l’Edat Mitja. Possiblement per aquest motiu, tot l’art que no era medieval, a primers del segle XX, a Catalunya no va tenir, ni ha tingut molta tirada. Només cal que ens fixem amb el Barroc i el Neoclàssic, com el que correspondria a l’església de Sant Agustí, arraconada de les rutes turístiques i culturals.

Dins de l’església, els espais i la simetria competeixen amb la blancor de les parets, la llum que s’escola pels finestrals i la gran cúpula del creuer. Entre la part superior dels capitells de les columnes i el començament de les voltes, uns frisos, sembla que pintats, llueixen unes frases en llatí eclesiàstic, amb una lletra prou vistosa.

Les capelles laterals constitueixen una viva una mostra de la cultura catòlica del barri, representada per la població oriünda, la catalana i la immigrada, formada per espanyols, sudamericans i filipins. Prop de la Marededéu de Montserrat – la qual presideix l’altar central- se’n poden veure d’altres, de llocs tan llunyans com el Perú, aquell país que els castellans deixaren sense un bri d’or. Al costat, prop de l’entrada, un crist natzarè espanyol i una verge andalusa, una Macarena, semblen competir amb la nostra Moreneta. Però tot és una il·lusió, el catolicisme també uneix. Diuen que la fe mou muntanyes, i pel que sembla, és veritat. Molts immigrants, ara en diuen nouvinguts, de religió catòlica, poden tenir com a pont d’entrada a la nostra cultura la fe en crist, una de les nostres bases nacionals.

El rector de l’església, un home pietós, de veu rovellada i prou inclinat en adaptar els nouvinguts catòlics a la nostra cultura, ens va ensenyar l’interior del temple, en una hora no visitable, atès que membres de la comunitat filipina hi estaven celebrant una curiosa cerimònia religiosa. La seva tasca, dura, es realitza en un barri pobre, ple de delinqüència, i amb nombroses comunitats de diferents cultures i religions. Aquest home s’ha guanyat ben bé el cel.

Cal felicitar al mossèn per la seva iniciativa d’obrir les capelles als feligresos de diferents orígens, bo i ressaltant la nostra cultura, la catalana, a la qual tots s’hi adaptaran amb el temps. D’altra banda, esperem que les obres de restauració, dignifiquin aquest indret del Raval.